HISTÒRIA DE LA TAULA PERIÒDICA

Des de l'antiguitat, l'ésser humà s'ha preguntat de que estan fetes les coses.

El primer del que tenim noticies va ser un pensador grec, Tales de Mileto, qui al segle VII a.C., va afirmar que tot estava constituït a partir d'aigua, que donava lloc a totes les substàncies conegudes. Amb posterioritat, altres pensadors grecs van suposar que la substància primigènia era una altra. Anaxímenes, al segle VI a. C. creia que era l'aire i Heràclit el foc.

Demòcrit, un pensador grec, en el segle IV c.C., es va preguntar sobre la divisibilitat de la matèria. A simple vista les substàncies son continues i es poden dividir. ¿Es possible dividir una substància indefinidament?. Demòcrit pensava que no, que arribava un moment en que s’obtenien unes partícules que no podien dividir-se més; a aquestes partícules les va anomenar àtoms, que en grec vol dir indivisible. Cada element tenia un àtom amb unes propietats i forma específiques, diferents de les dels àtoms dels altres elements. Les idees de Demòcrit van caure en desús durant més de dos mil anys.

Al segle V, Empèdocles va proposar no una, sinó quatre substàncies primordials, els quatre elements: Aire, aigua, terra i foc. La unió d'aquests quatre elements, en distinta proporció, donava lloc a la vasta varietat de substàncies diferents que es presenten en la natura. Aristòtels, va afegir a aquests quatre elements un cinquè: l'èter, que formava els estels, mentre que els altres quatre formaven les substàncies terrestres.

Les conquistes dels àrabs al segle VII i VIII van difondre les idees alquimistes per tot el món. El més important alquimista àrab va ésser Yabir (també conegut com a Geber) Geber va descobrir el mercuri i el sofre. La barreja dels dos, en distintes proporcions, originava tots els metalls
Malgrat els esforços dels alquimistes per trobar la pedra filosofal eren vans, el seu treball va portar al descobriment de l'antimoni, el bismut, el zinc, els àcids forts, les bases o àlcalis, i cents de compostos químics.

Robert Boyle, al segle XVII, va trencar amb l'alquímia i va definir els elements químics com aquelles substàncies que no podien ser descompostes en altres més simples. Va ésser el naixement d'una nova ciència: La Química.
Durant els segles següents, els químics, aplicant el mètode científic, van descobrir nous e importants principis químics, les lleis que governen les transformacions químiques i els seus principis fonamentals.

Al mateix temps es descobrien nous elements químics. Per tal d'explicar les lleis ponderals, Dalton, al 1808 va proposar una nova teoria atòmica. Segons aquesta teoria, els elements estaven formats per àtoms, indivisibles e indestructibles, tots iguales entre sí, però distints dels àtoms dels altres elements. la unió dels àtoms donava lloc a la varietat de substàncies conegudes. La ruptura de les unions entre els àtoms per formar noves unions era el origen de les transformacions químiques. Fou el començament de la formulació i nomenclatura química, que ja havia avançat a finals del segle XVIII Lavoisier.

Conèixer les propietats dels àtoms, i en especial el seu pes, se va transformar en la tasca fonamental de la química i, gràcies a les idees d'Avogadro i Cannizaro, durant la primera meitat del segle XIX, gran part de la labor química va consistir en determinar els pesos dels àtoms i les formules químiques de molts compostos.

En 1829, un químic alemany, Döbereiner, es va adonar que alguns elements devien guardar cert ordre. Així, el calci, estronci i bari formaven compostos de composició similar i amb propietats similars, de forma que les propietats de l’estronci eren intermèdies entre les del calci i les del bari. El mateix passava amb el sofre, seleni i tel·luri (les propietat del seleni eren intermèdies entre les del sofre i el tel·luri) i amb el clor, brom i iode (en aquest cas, l'element intermedi era el brom). El que es coneix com a tríades de Döbereiner.

En 1864, un químic inglés, Newlands, va descobrir que al ordenar els elements segons el seu pes atòmic, el vuitè element tenia propietats similars al primer, el novè al segon i així successivament, cada vuit elements, les propietats es repetien, ho va anomenar llei de les octaves, recordant els períodes musicals. Però les octaves de Newlands no sempre es complien.

En 1870, el químic alemany Meyer, va estudiar els elements de forma gràfica, representant el volum de cada àtom en funció del seu pes, obtenint una gràfica en ones cada vegada majors. Fou el descobriment de la llei periòdica, però va arribar un any massa tard.

En 1869, Mendeleiev va publicar la seva taula periòdica. Havia ordenat els elements seguint el seu pes atòmic. No va fixar el període de repetició de propietats, sinó que ho va ampliar a mesura que augmentava el pes atòmic. Va invertir l'ordre d'alguns elements per que encaixessin les seves propietats amb les dels elements adjacents, i va deixar forats, indicant que corresponien a elements encara no trobats.

En tres dels forats, va predir les propietats dels elements que haurien de descobrir-se (donant-li els noms de ekaboro, ekaaluminio i ekasilicio), quan anys més tard es van descobrir l'escandi, el gal·li i el germani, les propietats dels quals es corresponien amb les predites per Mendeleiev, i es va descobrir un nou grup d'elements (els gasos nobles) que encaixava en la taula de Mendeleiev, es va posar de manifest no tan sols la veracitat de la llei periòdica, sinó la importància i la utilitat de la taula periòdica.

Al 1800 l'italià Volta va aconseguir la pila elèctrica i els químics van tenir una font continua d'electricitat amb la qual cosa es van descobrir molts nous elements.